[PR] Gain and Get More Likes and Followers on Instagram.

jpsfv jpsfv

65 posts   176 followers   123 followings

JP 

Ja res quedava.
Ni un somriure,
ni una mirada.
Simplement un rostre
sense expressió i
una fotografia
mig doblegada.

Rosa de caramel by me for me

Li va donar la rosa,
i encara que va ser
un acte minúscul,
va resultar-li tot
un món.
Va mirar la rosa,
ja no era una
entre tantes, era
la seva rosa.
Li va fer un petó,
i encara que va ser
un acte efímer,
va resultar-li tot
un etern.

Mirall d'imatges

Doble. Sempre doble.
Un cos davant un altre
cos nu pels ulls
d'un conegut desconegut. 
Uns ulls que penetren
dins una buida
ànima de sentiments.
Buit. Tot buit. 
Quan arribarà aquell
moment en el qual
siguem més que simples
ossos i músculs? Carn.
Només som carn
atrapada en un joc
de duplicitat.

Smile like Mickey

Direm adéu als qui mai
diguérem hola.
Direm hola als qui mai
podrem dir adéu. 
Si per un segon tot fos tan fàcil
com fàcil és ser un infant. 
Tancarem els ulls i jugarem
amb llapis mossegats
pels nervis del pròxim examen. 
I direm hola
quan entrem en silenci
a una classe plena. 
I direm adéu
quan marxem els últims
d'una llarga llista sense noms.

___________________________
#Mickey #poems

Un lloc anomenat cos

Qui s'ha cregut en el dret de jutjar-me? Qui i per quin motiu algú és superior —o s'hi considera— a algú altre? Ningú pot jutjar perquè no veu més enllà del que creu veure: unes cames, uns braços, unes mans... un cos.
Hi ha molt més; hi ha unes marques —unes cicatrius— de guerra, d'un llarg camí. Unes nafres que només l'individu que les posseeix les coneix. Només es veu un cos que compleix o no uns cànons dictats per un desconegut. Aleshores algú critica aquest cos nu i crea una altra marca, potser no visible, potser sí.
Qui s'ha cregut en el dret de jutjar-me?

No és més que un simple indret titllat amb adjectius relatius a la bellesa i els sentiments. Un indret on els somnis i l'amor existeixen com en qualsevol altre, però que per algun motiu, temps enrere, algú va decidir que aquesta ciutat es convertiria en un indret una mica més especial; enganyant, d'aquesta manera, els cors cecs i enamorats d'ànimes sense esperança.

És un camí llarg, amb unes pauses marcades —fixes de sempre, perquè el món ho diu— i unes altres arbitràries —perquè sí, perquè puc, perquè vull, perquè simplement ho faig.
Observo el camp, la muntanya, el riu, el mar. Tot el que m'envolta em fa canviar, i em canvia. L'aire m'empeny a caminar més enllà d'on m'aturo; no em permet pensar: haig d'actuar. Potser no sempre ho faig perquè espero que ho facis tu, perquè no m'atreveixo a mirar-te i dir-t'ho tot, però potser algun dia ho faré. Ara no, ara només camino per un indret ple de sorra guiat per un aire fort que no sap cap on bufa.

Fins on hem arribat caminant?
Mirem enrere i ja no hi veiem més que passat. Ja no existeix aquell instant idealitzat; no existeix aquell moment que recordàvem amb delit. Ara només hi ha això: una imatge efímera en el temps però eterna en l'ara. Un retrat caçat en el transcurs dels segons que queda plasmat en l'oblit.
Hem caminat molt, però no ha sigut res comparat amb el que queda de camí.

Feia hores que el sol s'havia amagat i el mantell de la lluna enfosquia el paisatge. El reflex del real sobre l'aigua creava una imatge que incitava a la perversió. Des de l'inici, el seguiment d'uns cànons normatius havien marcat cada passa, però el moviment de l'aigua sobre tots aquells objectes atiaven la flama dels cors apagats. L'oneig d'aquell cel ennuvolat pintat de blau es trencava per l'aire, els llums i les persones.
Tostemps havia cregut només en l'existència del veritable i alenava per veure més enllà de la claredat. Volia entrar dins la fosca i perdre-m'hi, buscar cada mostra d'irrealitat, de qüestionables figures perfectes i trossets de pa que em conduïssin a una casa de llaminadures. Jamai havia imaginat que sobre un paisatge com ho és l'aigua trobaria l'anhel de tota la meva existència i veuria més enllà de la celístia de l'infaust paratge.

__________________________
#Diney #Paris #Disneyland

«És quan dormo que hi veig clar», ja que en els somnis tot resulta possible, fins i tot l'impossible és possible dins un son que sembla etern.
«L'atzar de l'ombra a les palpentes mana» perquè en la foscor només puc sentir el que en el nostre interior s'amaga. Els ulls closos o cecs per l'obscuritat mostren el que realment som.
«És quan dormo que ho veig clar» perquè la fosca inunda no només la cambra, sinó també el meu pensament, i puc veure més enllà del que la consciència em vol mostrar. «L'atzar de l'ombra a les palpentes mana», ja que és el destí el que m'empeny a actuar, però no a decidir, i per aquest motiu busco més enllà d'un únic camí.
«És quan dormo que hi veig clar» «l'atzar de l'ombra a les palpentes mana»; en el son hi ha la foscor necessària perquè el subconscient actuï en la cerca d'allò que desitja.
_________________________________
Photo by: @sarahrosewashere
________________________________
«És quan dormo que hi veig clar», J. V. Foix
«Mirall, espai, aparicions» («l'atzar de l'ombra a les palpentes mana»), Pere Gimferrer

És molt probable que perdéssim la innocència fa molts anys; que ens obliguessin a fer-nos grans encara que no volguéssim, però res, mai, ni ningú evitarà que continuem gaudint com criatures.
Potser tancar l'infant en una caixa és madurar, potser abandonar la infància, oblidar-la, és avançar, però l'únic que fas és negar la teva procedència.
Gaudir de qualsevol instant, tinguis l'edat que tinguis, és gaudir d'un instant que mai no es repetirà.

Podia sentir el meu cor bategar dins un món ple de soroll.
Podia notar la meva respiració entre cançó i cançó.
Podia olorar el perfum del món entre aigües contaminades i putrefacció.
Podia veure l'amor a través de la foscor de cada parpelleig.
Podia saber què fer a cada instant i no fer-ho, per por, per egoisme, per honor.
Podia caminar, córrer, patir, cantar, plorar, estimar, viure, i no fer-ho, per pura elecció, per pura resignació.

Most Popular Instagram Hashtags